6.- L’OCELL A LA GÀBIA DE LA LLIBERTAT

Una conspiració, uns còmplices i la gàbia dels turments.

"Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum, els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums". La casa es "En la orbita de IO" i s'està emplenant per moments.

A dia d’avui  ja ens coneixem, i tenim l’experiència de diverses sessions. Nosaltres arribem de tornada d'un Munch. A molts dels presents al IIO ja els hem vist abans, ja que eren en aquell munch ple de gent, havent parlat amb molts d'ells i quedat per tornar-nos a trobar tots al IIO.

La sorpresa que en breu arribarà ni la intueixes en aquests instants, així que comento, “tu no coneixes la conspiració que he estat tramant durant el Munch”. “Hmmm...quina conspiració?” et preguntes, però no obtens resposta encara.

Al entrar al IO trobem un ambient relaxant, amb les converses tranquil·les, poc a poc però es comença a animar la cosa, les sumises i els amos comencen a explicar les seves aventures. I això comença a despertar les connexions neuronals, que hem fan aixecar el cul dels sofà amb una revolada. I l’hi comento a la meva sumisa “Aixecat per  gaudir d’una sessió”, acte seguit t’aixeques obedient i expectant de que es el que està pensant l’amo.

Tot seguit et xiuxiuejo "prepara’t que t'he de fer viure una cosa nova...". “Estàs preparada?”,  “treu-te la roba i quedat sols amb el minúscul tanga”. “Aquí?” Preguntes. “Si aquí!” I acceptes la indicació i te la treus tota la roba poc a poc, sostenidor inclòs. L’adrenalina comença a recórrer el teu cos. Però les ordres del teu amo et donaven la força per continuar.

Reps la següent ordre “vine cap aquí!” punt que compleixes immediatament. Estic dret en front de l'entrada de la gàbia. Nua i exposada amb la vergonya recorrent el teu pensament, no paraves de tapar-te amb els braços tot el que podies.

Veus que obro la tapa superior de la gàbia, amb tu allà al davant mirant que estic fent, encuriosida i atemorida. Un cop oberta, t’ordeno "apa cap dins", mires la obertura, i encara tapant-te, entres ajupint el cap dins d'aquest petit espai.

“Treu el cap per aquí!”  t’indico el forat més gran. I tu o mires i treus el cap pel forat de la tapa superior de la gàbia que queda entreoberta, entretant encara t'estàs tapant la nuesa amb els braços. Però arriba un punt que t’ordeno "Aixeca les mans i posa-les als forats del costat del cap!", es sent un gran sospir i ho fas amb temor i vergonya, perquè ara ja no tens ha res amb que tapar-te. Els colors et pugen a les galtes.

Un cop les mans i el cap ja estan dins, tanco la tapa superior, i quedes atrapada per sempre. Ja estàs immòbil, atrapada en una gàbia, exposada a tots, no pots amagar. Tu veus com tots et miren, i això t’excita, perquè veus les seves cares de desig. “Perquè em fa fer això? Perquè m'exhibeix?” Et qüestiones contínuament, però continues obeint silenciosament.

Tu no pots fer res, i ells els que miren no et poden fer res, tant sols mirar. L’únic que et pot treure d'aquella situació soc jo, però ara jo estic fent una altra cosa. Et deixo exposada en aquesta situació compromesa, agafada per les mans i el coll, a una alçada adequada per infligir una tortura continua a tot el cos, el tronc superior no es pot moure gairebé gens, per estar agafats per la gàbia, i de cintura avall si que et pots moure una mica, però no saps com posar-te. De genolls? no arriben còmodament al terra, l'alçada es massa. Dreta? Impossible perquè la gàbia tot just te l'alçada d'una taula, no gaire més, tant sol pots estar de "cuclilles", ho intentes de totes maneres i la incomoditat comença a pujar, a mesura que passa l'estona,...

T'he deixat exposada mentre estic amb els amics i coneguts, esperant que l’excitació pròpia de la incomoditat augmenti, et sents sola aïllada fins i tot la gent ja deixa de mirar-te. Cada cop et sents més atrapada per la restricció de moviments, pel cansament a les cames que ja no aguanten més les “cuclillas”, la gent que ha parat de mirar i estan per les seves coses, de tant en tant quan noten un dels moviments que fas per intentar suportar la tortura d'aquest restricció, aixequen la mirada per veure que passa.

No pots més, necessites moure't. “Senyor meu alliberi'm!” penses contínuament, ja que el cansament es comença notar, i al cap d’uns eterns minuts m'acosto i et dono un petit glop de refresc, perquè aguantis més, perquè et superis a tu mateixa. Et xiuxiuejo a l’orella “Dóna’m la teva anima, entrega’m el teu cos, ... encara pots aguantar”, aquests paraules i el refresc actuen de revulsiu i t’auto-convences “si puc aguantar, aguantaré” i et revitalitzes.

Allà agafada pel coll i per les mans, totalment bloquejada, passats uns minuts més veus uns moviments misteriosos i trec una corda molt prima de la motxilla, i penses, “que és això tant prim?” “que farà l’amo amb això?”. A continuació trec unes pinces de la roba de fusta. Agafo unes tisores i tallo 4 tires de corda d’un metre aproximadament. Immediatament, començo a enllaçar les pinces cada 4-5 cm amb la corda i la teva pell que roman dins engabiada.

Aquetes tires de pinces les començo a enganxar a la teva pell per la part superior dels pits, una primera pinça, que es clava, després una altra, i una altra pessic més, i així una rere l’altre fins més de 20 pinces que pessiguen i pressionen la teva pell. No pots fer-hi res et retorces a cada agulla que se t’apropa, però res t’acaba atrapant. I a més tothom allà mirant-te, de dalt a baix. Les pinces estan fent una filera encadenades amb la prima corda. Continuo i et col·loco una pinça rere l'altre cada una es un pessic intens que et queda clavat i fent mal, fins que el deixes de sentir de tantes que en tens de clavades. En els moments que ens acostem als mugrons, la sensibilitat augmenta, el dolor i el plaer que es generen s'intensifiquen, però ho vas superant, aguantant la tortura de la imposició torturant d’aquestes agulles.

No pares de pensar “Ho superaré!” ”ho he de superar” “No seré dèbil”, però les cames ja no t'aguanten i ja et recolzes sobre els canells agafats i el cap, així aconsegueixes reduir la tensió de les cames. Entre tant, continuo posant-te les agulles, tens cada cop al cos més decorat amb aquest estris tant malevols, que van tibant tota la pell, dels teus pits, del ventre i més avall fins quasi a tocar el teu sexe. Amb les 4 tires posades, tens la pell super-tibada, i plena de petits pessics que et van donant una sensació diferent.

Si recordes a l’inici que he comentat que veníem del Munch molt animats, ja que allà havíem estat cavil·lant amb els meus còmplices, una petita activitat que ja veuràs. Comento amb veu alta “no recordo si havíem quedat en que posaríem  4 o 5 tires?”. I un d’ells salta des del fons de la sala,”5 són 5”.

Així que tot seguit tallo una altra corda, i busco on començar a clavar les agulles de la roba, però no hi ha gaire espai, i costa molt agafar la pell, està molt tensada per les altres tires

Així que al posar les agulles d’aquesta darrera tira el pessic és més intens per la tensió ja existent a la pell, però sí,  poc a poc col·loco tota la tira. “Ja està!” “no més agulles!” i “veu una mica de refresc per recuperar-te”. Et surt de l’ànima “Gràcies Senyor”. Això et reconforta una mica mentre el dolor de les agulles ja es comença a tornar imperceptible, perquè el cos s'acostuma a la pressió de les agulles.

Ben a prop de la teva orella amb veu tranquil·la et dic "hauràs de aguantar una estona més", i continuo "no podràs cridar ni de dolor ni de plaer en cap moment" "si no compleixes aquesta premissa no et trauré d'aquí". I tu interiorment et dius “Hem callaré!, aguantaré!”. Veus que m’allunyo i vaig a la motxilla, agafo un suau mocador, torno cap a tu, i et cobreixo els ulls.

Ara no veus que passa al teu voltant, estàs a les fosques, i això et fa pujar el nivell d’excitació, perquè encara sents les rialles i les converses, notes que em poso a parlar distesament amb els altres convidats, mentre tu estàs allà exposada i entregada l’amo suportant aquesta tortura que no sembla tenir fi. Estàs molt alterada per tota la situació, i al cap d'uns minuts que s'han fet eterns, notes com ens acostem jo i els meus còmplices, notes la nostra presencia.

Notes la meva veu a cau d'orella dient-te “Has de aguantar! No pots cridar! Si pots picar de peus!, expressar qualsevol emoció en el teu rostre!” “Però ni un sol crit!”

No veus res, ni a mi, ni a qui son els meus còmplices. I repeteixo ara en veu alta, “Un sol crit i no et trec d'aquesta gàbia en tota la nit!” “Ni un!”.

Mentre pronuncio la paraula Nit, un dels còmplices que havia agafat el extrem inferior d’una tira, fa la primera travada, salten seguidament 1,2,3, 4,.... agulles poc a poc, la teva cara canvia d'expressió. Et mossegues els llavis per no cridar i apretes fortament les mans. Per ajudar-te a aguantar el dolor de l’extracció de les agulles t'acarono: la cara, l'esquena, les cames, per relaxar aquesta immensa tensió de les agulles abandonant la teva pell saltant, i mentre el còmplice continua fent saltar 9,10,11, ... agulles. Notes les carícies i la tortura de deixar saltar les agulles, amb una barreja insòlita de plaer i de dolor. Finalment, salta la darrera agulla de la primera tira.

Un èxit has aguantat!!!!!

Sensacions tan properes i llunyanes alhora. Uffff...encara queden 4 tires més. Et deixo reposar un moment. Sents veus, com conspiren com parlen de tu, com et volen veure esser castigada, però ni et pots escapar, ni els veus, dedueixes que van a per tu, però sempre actuen per sorpresa. Tot i així intentes baixar la tensió i reposes un moment mentre jo acaricio les zones on tenies les agulles, estan vermelles i irritades, però amb el petit massatge recuperen la normalitat, quasi has oblidat que estàs a la gàbia, les agulles t’ho han fet oblidar.

A traïció de cop i volta i sense previ avís notes 1,2,3, 4, ...... 11, 12, ... estan saltant les agulles una rere l'altre sense parar, et tornes a mossegar els llavis per no cridar, la cara es un poema, però no treus ni un petit esbufec de miracle, el segon còmplice tampoc ha tingut èxit! No has cridat!

A les hores escoltes les seves converses que és delaten, tots tenen per missió fer-te cridar, si ho fan guanyen una aposta. “Quina aposta?” penses. Metre t'acaricio els senyals, i estàs intentant esbrinar quina és l’aposta, amb traïdoria, una altra tira, igual de ràpida que l'anterior, i salta tota. UUUaaauuuu, com t’ha sorprès, i com t'ha costat d'aguantar aquest nou envit, ara si que ja no et pots contenir les llàgrimes, però si els crits. No surten, pots amb ells! Els còmplices no aconsegueixen arrencar-te ni un sol crit, encara que si et fan saltar les llàgrimes que va mullant el mocador.

Hem torno a dirigir a tu “així m'agrada forta com una roca!”. Penses, només en queden dos! Ja n’hi van 3 extretes. En canvi el 4rt torturador es fa esperar, “no arriba mai”, així que ja et tornes a sentir les cames, que havies oblidat. I quan estàs concentrada amb aquests pensaments notes, 1..., 2...., 3.... aahh, ahhh , ahhh.... poc a poc sents en el teu interior. A cada salt d’agulla amb una distancia de 2-3 segons entre salt i salt, penses “no acaben mai sembla una corda infinita” ja s'acosta a les agulles dels pits, jaa ,ja, ja.... Aaahhh, ahhh, ahhh, la del mugró!!!!!! salta ..... i aconsegueixes aguantar, però queden 3 o 4 pinces més per sobre el pit que continuen saltant poc a poc. Acompanyades d’una expressió característica de sofriment, i ja tens el mocador ven xop de les salades llàgrimes. L’última agulla d'aqueta tira salta, “ja està!” “Uff...una, només en queda una”

Tens un minut per recuperar l'alè i fer un glop de refresc, que te l’acosto als teus llavis. “Moltes gràcies!” murmures entre sanglots de plorar en silenci . T’acabes d'empassar el refresc i ja notes que la corda es separa de la teva pell, i penses “ai ai ai  ara!!!!”. Però no, passa un minut i res, passen 1,5 min i res, passen 2 min i res .... “Maleïda corda” i cada cop mes nerviosa.

Com una bomba inesperada,  un esclat de dolor per tot el cos. El darrer còmplice, ha fet una estrebada brutal, han saltat 15 agulles en mil·lèsimes de segon. Primer has sentit el soroll de les agulles al separar-se de la pell, i després al segon ha aparegut el dolor, com el tro que succeeix al llamp. Un dolor intens et recorre des del vaig ventre fins sota els pits.

Aguantes l’envestida amb un dolor intens, però aguantes. Quan recuperes l’alè, entre mig de plor i  sospir. Xiuxiueges “Si us plau, vull acabar ja!”, però amb una travada no tant ràpida però si intensa, salten les pinces del pit, inclosa la del mugró, aahhhhhh....

I si! s'ha acabat!, esbufegues, dones gràcies al amo “Gràcies Senyor”.

El amo agraït reconeix la teva entrega, la teva entrega en cos i ànima i t’allibera del “cepo”, et treu les mans i cap de la seva reclusió. El amo dona la llibertat a aquest ocell tant entregat als plaers de la gàbia. Caus desplomada sense forces, les cames no t'aguanten, el amo t'agafa en braços i et porta fins el sofà, et deixa reposar allà.

Ell et porta una deliciosa beguda per premiar-te per l'esforç realitzat. Seu al teu costat primer, després t'agafa el cap, l'acosta el seu pit, t'abraça agafant-te per les espatlles, en honor de la teva entrega. Ara ets molt més forta, ho has superat tu, amb el seu suport, ho has superat amb la teva entrega. Així que el amo també t'entrega el seu reconeixement, se sent molt satisfet de la prova que has superat! la passió os uneix encara més, la passió aconseguida amb aquesta nova prova tant exigent.

Ja ni te’n recordes que estàs nua, l’excitació que has passat, l'emoció i el plaer, t'han fet oblidar aquella vergonya inicial, que ara ja ni l'hi dones la més mínima importància.

Estàs en estat d’èxtasi després de aquesta secció i abraçada al teu amo. Units o fusionats una pell al costat de l’altra, transferint-se les energies vitals per ser feliços.

Després d’arribar a l’estadi de repòs i relaxació, com si haguessis fet una marató. Hem preguntes si et podria explicar “quina era l'aposta”.

T’ho explico, “El còmplice que fos capaç de fer-te cridar al arrencar les agulles, guanyaria,...guanyaria el dret a ... castigar-te amb una fina canya de bambú a les natges, lligada en el potro, fins aconseguir les primeres senyals intenses per no haver superat la prova”.

Així que et quedaries a la gàbia tota la nit, fins mitja hora abans de plegar, perquè el vencedor, pogués aplicar el seu premi i el teu càstig, fins a les 5 de la matinada a la gàbia, extreta rebentada, lligada immediatament al potro, i castigada pel còmplice amb fuetades tant fortes com volgués fins deixar les natges irreconeixibles. I acabat el càstig, directe cap a casa. Tot amb els ulls encara enventats, mai sabries qui eren els còmplices i menys els que et castiguen.

Però has estat magnífica, has superat amb escreix aquesta proba, la teva entrega creix a passes agegantades, el orgull que hem fas sentir és increïble. La felicitat! Es veu en el teu rostre acompanyant la meva admiració pel que acabes de fer,  que hem genera un gran plaer que recordaré molts dies.