10c.- (Part 3) Els dies passen i la Lluna no porta la llum negre desitjada.

 

Els dies van passant cada dissabte surts al terrat amb l’esperança que a pareixi aquella llum negre que anhela el teu cor. Surts al terrat amb el cor ben calent encara que el aire sigui gèlid i malauradament setmana re setmana es produeix una petita decepció.

La decepció s’està transformant en desesperança i cada cop tens menys arguments per sortir al terrat, però ets una personar extremadament persistent i forta que no es rendeix en front de cap dificultat, i continues fet el ritual de cada dissabte, i no sols això, cada data assenyala, cada lluna nova i cada lluna plena ,surts  uns instants al terrat respires profundament el aire fresc i tornes dins la teva llar.

Aquesta nit és una d’aquelles nits especials. Demà es Sant Jordi. Una diada molt especial, es respira una energia molt pura de estimació, cultura i llegendes. Es viu aquest dia pensant en les histories que podrem reviure de altres persones que ens les han explicat i ens fan somiar. Els carrers s’omplen de vida buscant aquestes histories i d’olors florals en honor a la primavera, i es fan presents en forma de flors i llibres a totes les persones amb les que volem compartir experiències. Això genera una energia col·lectiva inigualable en aquest dia, per això has sortit al terrat també aquest vespre.

Estàs fora però sense grans expectatives pel temps que ja ha passat. En estat meditatiu, però de sobte notes un so poc normal que puja des del carrer, es com una rua.

Mires al carrer i és un seguici  de gent jove i animada que acompanya una bestiola popular, mires fixament i es una Guita, un Drac bellíssim. El crepuscle deixa una llum rogenca al cel que conflueix amb el foc que desprèn el Drac per la seva boca.

Mires més profundament el Drac i veus que el porten encadenat, i et preguntes “perquè encadenen un Guita de festes populars que fa foc amb petards?” be tornes a mirar millor deixant de banda el pensament i continues xafardejant. “Upps però si sembla que es mogui autònomament la Guita”. No pots apartar la mirada de curiositat per veure les persones que en teoria estan dins de la bestiola,” Uuummmm ... però no es veu res” “que estrany, no”.

El seguici continua passejant pel carrer, i veus que en un moment es distreuen per un estel molt lluminós que creua el cel en un instant. En uns segons es crea un gran rebombori, crits d’alerta retrons d’objectes que cauen. I dins del caos creat s’aixeca la figura.

“Queeeeeeeee......” el cor s’accelera. La figura ha desplegat unes ales que bat amb força. S’està elevant “mare meva que es això” “està viu....?” El seguici intenta retenir la bestiola per les cadenes que l’hi pengen del coll, però amb la distracció els ha agafat per sorpresa, i queden mig penjat dues persones de les cadenes, veient que ja no el poden retenir i cada cop s’eleva més i més, deixen anar les cadenes, i aquest queda  lliure de cop to i que arrossega unes pesades cadenes.

Estupefacta i paralitzada t’ho mires tot amb la boca oberta. Ves com puja amunt amunt, es veu la seva silueta dibuixada en la llum crepuscular. No saps que fer, tens el pols molt accelerat, però en el fons no et fa por, i continues badant atònita.

Aquest figura preciosa veus que ara va sobrevolant el teu terrat i et mirar fixament, però veus els seus ulls, estan plens de passió i desig, sense ni una engruna de odi ni ràbia. Veus en aquests ulls el reflex de l’esperit de la Diada de Sant Jordi.

Lentament i mirant-te fixament els ulls baixa fins el teu terrat, posa les seves urpes al terra, i s’acosta caminant calmadament fins a tu. El seu nas negre toca lleugerament la teva galta, notes la seva forta pell, i en un gest instintiu l’acaricies.

En aquest instant, recorre tot el teu cos un energia molt especial, que et genera una gran pau, el Drag si el Drag, meravellós et fa un gest amb el seu immens cap que entens perfectament “hem vol portar a algun lloc, com ho farà?”

Ell  comença a batre les ales s’aixeca del terra i amb les seves urpes t’agafa del terra, amb una pota pel tors o amb l’altre pels malucs, t’abraça amb la força que et dona seguretat però sense fer-te mal. Semblant a quan estàs abraçada per les cordes. I comença el vol.

Estàs al cel, no sols perquè està volant, sinó perquè també et dona tal pau interior aquesta situació que és inexplicable, ingràvida al aire, atrapada i segura per un mite. Veient el mon des de dalt amb el cel rogenc del crepuscle. Amb el aire que fa voleiar els teus cabells, i encara et fa viure aquest situació més deliciosament, no t’importa on va, sols gaudeixes del viatge. Podries anar al infinit.

 Voldries que aquest viatge no acabés mai, però intueixes que tot te un fi. Has creuat totes les ciutats il·luminades dels voltants de la teva allunyant-te cap a les muntanyès, creus la meravellosa Montserrat, la Serra de Sant Llorenç , ara ja està per sobre del Montseny i divises el gran bosc de les Guilleries. Entre aquesta selva d’arbres sobresurten les torres de les antigues masies fortificades medievals.

Ara ja voles a ran d’arbres, casi toques les seves fulles amb els dits de les mans. De sobte veus al fons una torre que intercepta la trajectòria del vol, “serà allà on anem...”. En uns instants oh veus, “ oh he encertat...”

El Drac fa una maniobra d’aterratge sua sobre una gran torre, i després et deixa estirada suaument al terra fred de pedra. Aquí a acabat el vol, la tensió desapareix, la pau interior es multiplica com quant acabes una sessió de cordes. I com sempre en aquests moments t’entra una gran sensació de fred.

De sobte notes la presencia d’una altra figura, aquesta es humana, et posa una manta per sobre i s’allunya uns instants de tu. Va fins al Drac i l’abraça profundament, es veu la profunda connexió que hi ha entre les dues figures. Desprès d’aquesta gra abraçada, el Drac reprèn el vol i s’allunya volant majestuosament.

Aquesta figura humana s’acosta relaxadament fins on estàs estesa, ja que després d’aquesta experiència ets incapaç de moure un múscul, no tens ni un bri de força.

Havia deixat una torxa al teu costat, l’encén i ..... oooohhhhhh és ell el home de negre. Està unit a l’esperit del Drac, i t’ha vingut a buscar per reviure una nova aventura.

T’agafa en braços i comenceu a baixar per una llarga escala de cargol. Recorreu uns quants passadissos, fins arribar a una gran porta de fusta. Obre la porta i “.......... siiiiii es aquella estança que ja coneix-ho fantàsticament be”. Poc a poc, s’acosta a la vora del foc, i et diposita sobre un gran gruix de mantes suaus que hi ha en front del foc, encara immòbil de l’experiència viscuda.

Et despulla completament rebent el calor del foc directe sobre el teu cos, suaument et posa unes manilles de cuir als canells i als turmells, i un collar de cuir negre i roig de gran bellesa. Automàticament “.... sento entregada a l’home de negre”....” tants dies esperant-ho i al final arriba d’aquesta forma, quin felicitat!”.

Un cop reconeguda aquesta forma de entrega, ell et comença a acariciar tot el cos, des dels suaus cabells fins la punta dels peus, passant pels pits, tors, malucs, cames, braços, mans, ventre, i sexe. Carícies, que duren una bona estona i encara et relaxen més.

Finalment et fa una gran abraçada, et cobreix amb el pes de les suaus mantes, i s’acomiada xiuxiuejant a l’orella “.... demà viurà l’autentica aventura de Sant Jordi. Ara descansa molt...”

Surt per la porta, la tanca amb clau, i es tanquen els llums. Et quedes estesa entre mantes, amb la llum i escalfo del foc , pensant mig dormint “...quina serà l’aventura de demà?”